Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

Por qué fracasó la democracia en España : la Transición y el régimen del 78
Rodríguez López, Emmanuel

Madrid : Traficantes de Sueños, 2015
ISBN 9788494311116

Després de quaranta anys de dictadura, la Transició ha estat representada i explicada com el triomf de la democràcia. Uns líders moderats i intel·ligents, un poble madur i responsable, l'oportunitat d'un canvi polític, però sense riscos ni aventures; fora del consens a penes si quedava espai per a les amenaces de l'extremisme terrorista i de la involució. Aquesta és la imatge repetida en documentals, llibres i premsa, que fins fa ben poc ha servit de pilar ideològic de la Democràcia espanyola. En aquest llibre es prova una interpretació diferent i trencadora. El canvi polític no s'explica a partir de l'acció d'un grapat de grans personatges, tampoc com a resultat d'un ampli consens entorn a la democràcia possible, ni tan sols com la conseqüència dels acords entre elits. La Transició i el canvi social s'expliquen com a resposta a una crisi econòmica, política i social de gran magnitud, que es desplega a partir de les contradiccions que van generar les forces mobilitzades durant el tardofranquisme. Sota aquesta perspectiva, el centre de l'explicació torna el protagonisme a les lluites de fàbrica, el moviment veïnal, els nous moviments socials i, en general, l'onada de canvi democràtic que va experimentar el país en aquells anys.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

Asalto a la fábrica : luchas autónomas y reestructuración capitalista, 1960 - 1990
Quintana, Francisco

Barcelona : Alikornio, 2002
ISBN 8493223204

Les tres dècades compreses entre 1960 i 1990 representen en la nostra història recent una transició de la què el canvi de règim a un de democràtic només representa la vessant política. Són trenta anys de profunda transformació social, econòmica, política i cultural que segueixen el procés d'inserció de l'economia espanyola en el circuit de reproducció internacional capitalista. La primera part del llibre se centra en torn al que els autors qualifiquen d'antagonisme d'una classe obrera urbana i bel·ligerant, l'autonomia de la qual es materialitzà en un cicle de lluites autònomes que haurien constituït el teló de fons que precipità el pacte de la transició democràtica entre l'oposició democràtica i els hereus de Franco. La segona part recull les transformacions que, un cop consolidat el pacte social, tenen lloc al llarg de la dècada dels vuitanta, mitjançant la introducció de mesures polítiques que s'analitzen com a orientades a desintegrar la resistència obrera, en consonància amb el pla de reestructuració que s'estava portant a terme en la resta de països capitalistes. Un cop extingits els últims bastions de la resistència obrera autònoma i convertida la societat en fàbrica, s'hauria inaugurat una fase d'antagonisme social difús, amb noves figures de proletarització accelerada (precarització) vinculades a nous àmbits de vulnerabilitat del procés de reproducció capitalista.

La Huelga de Roca Radiadores : una experiencia de autoorganización obrera
Mulero Campoy, Marta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 11-29)

El conflicte a Roca, la segona empresa industrial més important de Catalunya després de SEAT el 1976, es va iniciar el 8 de novembre de 1976 amb l'acomiadament d'un treballador durant la negociació del conveni col·lectiu. Els mètodes assemblearis de Roca es van enfrontar a les directrius de les diferents centrals sindicals. L'objectiu d'aquest article és explicar en què va consistir el moviment obrer dels treballadors de Roca i analitzar la importància que tingué la vaga dins del debat sindical de les principals centrals sindicals a l'inici de la Transició democràtica.

Comisiones Obreras en la dictadura
Moreno, Juan

Madrid : Fundación 1§ de mayo, 2012
ISBN 9788487527272

Aquest llibre narra les lluites de les inicials Comissions Obreres més o menys espontànies fins a la legalització, l'abril de l'any 1977, de la Confederació Sindical de CCOO, recorrent les seves mobilitzacions i l'actuació dels seus militants i dirigents. Comissions Obreres en la dictadura és un estudi centrat en la dimensió general de CCOO, però explica també l'expansió de les Comissions Obreres per tot l'Estat, basant-se en els testimonis i aportacions d'històrics militants, així com dels investigadors vinculats als arxius i fundacions de CCOO. Al llarg de més de 600 pàgines es posa de relleu que Comissions Obreres, com demostren els arxius del Tribunal de Orden Público, va ser l'organització social més destacada i colpejada durant bona part de la dictadura franquista. Les nombroses Vagues en els diversos sectors: metall, construcció, mineria, tèxtil, etc., en diverses províncies i els continus processos, com el "1001" o el de "els 23 de Ferrol", foren decisius en el combat per la llibertat sindical, per l'amnistia i per la democràcia.

La Lucha final : Los partidos de la izquierda radical durante la transición española
Laíz Castro, Consuelo

Madrid: Los Libros de Catarata, 1995
ISBN 8481980641

Aquesta obra és la primer en oferir una visió de conjunt d'algunes de les principals organitzacions polítiques que van constituir l'Esquerra radical espanyola durant els darrers anys del franquisme i la transició. S'hi descriuen els orígens, ideologia i història de grups tant diversos entre ells com el l'independentista armat ETA, o el PCE (m-l) i el PCE (r), coneguts especialment pels seus braços armats (FRAP i GRAPO, respectivament). També s'hi aborda el desenvolupament d'organitzacions marxistes com el PTE, l'ORT, l'MC i la LCR que, a diferència dels anteriors, aconseguiren una certa base social. A l'estudi, però, li manca una perspectiva global sobre el fenomen de l'extrema esquerra, doncs l'autora l'assumeix com a una especificitat espanyola atès el període d'excepció que va suposar la dictadura franquista, excloent-hi de la seva anàlisi experiències de països propers com l'Alemanya Federal, França, la Gran Bretanya i, especialment, Itàlia. Així doncs, Laíz assumeix que l'esquerra revolucionària fou el producte específic de la lluita antifranquista que hauria deixat de tenir sentit en la nova democràcia. Aquest fet explicaria la crisi d'unes organitzacions que, tot i haver aconseguir vora mig milió de vots en les eleccions legislatives de 1979, haurien quedat sense representació parlamentària i, per tant, "allunyades de la realitat" en el si d'una "societat modernitzada", en paraules de l'autora.

El Movimiento obrero en Vizcaya, 1967 - 1977 : ideología, organización y conflictividad
Ibarra Güell, Pedro

Bilbao : Universidad del País Vasco, 1987
ISBN 8475850820

En aquesta obra l'autor realitza un ampli repàs de la trajectòria del moviment obrer a Biscaia entre 1967, any en el qual es declara l'estat d'excepció, i 1977, quan la conflictivitat assoleix unes quotes inusitades. El llibre es troba dividit en deu capítols. El primer realitza una aproximació al marc històric i als antecedents immediats del "nou" moviment obrer a la primera meitat dels anys seixanta. Un segon abasta el període entre 1967 i 1969, moment de crisi i recomposició del moviment obrer a la província. El tercer aprofundeix en la relació entre nacionalisme i moviment obrer, amb el rerefons dels processos de Burgos de desembre de 1970. El quart analitza la representativitat del moviment obrer a través de les eleccions sindicals de 1971. El cinquè, en canvi, abasta el trienni 1971-1973. Realitza un succint repàs a les organitzacions obreres i els conflictes en allò que l'autor anomena una fase de transició. El sisè analitza el moviment obrer l'any 1974, any en el què recupera el seu protagonisme. El setè es troba consagrat a la conflictivitat el mateix any. El vuitè analitza les eleccions sindicals, així com la conflictivitat laboral, l'any 1975. El novè analitza la conjuntura crítica entre gener de 1976 i maig de 1977, tot incidint en les estratègies de les distintes organitzacions. Finalment, el darrer capítol abasta la mateix conjuntura, tanmateix des de la perspectiva i analitzant les tendències de "l'altre" moviment obrer, és a dir, l'organització assembleària directa dels treballadors i el seu declivi.

Luchas autónomas en los años setenta : del antagonismo obrero al malestar social
Espai en Blanc

Madrid : Traficantes de Sueños, 2008
ISBN 9788496453302

En el present treball el focus es troba situat sobre les lluites autònomes obreres en la dècada dels setanta. La primer part es troba dedicada a l'anàlisi de les relacions capital-treball sota el franquisme. Una segona dedica especial atenció als orígens del moviment obrer autònom a la ciutat de Barcelona entre els seixanta i setanta. Els quatre capítols següents aborden estudis de cas concrets com són ara la vaga a Granada el 1970, el conflicte a Roca, les lluites al port de Barcelona entre la segona meitat dels setanta i finals dels vuitanta i el moviment autònom a Azpeitia. Els capítols set i vuit, en canvi, analitzen les relacions entre autonomia i contracultura a la transició, així com les revoltes dels presos socials. La segona part de l'obra reflexiona sobre les transmissions, continuïtats i ruptures de les cultures autònomes. En aquest sentit, trobem un capítol en forma d'entrevista que reflexiona sobre l'experiència del grup Socialismo o Barbarie. Un desè, també en format d'entrevista, aquesta volta a tres militants del SOC andalús. Finalment, els quatre darrers capítols, abasten temàtiques variades que van des dels anàlisis de conjuntura actuals des de l'autonomia, la seua actualitat a les experiències a Mèxic.

El Órgano de la clase obrera : los significados de movimiento obrero en la España del siglo XX
Cruz Martínez, Rafael

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 53 (2005) p. 155-174)

Aquest text presenta un estudi sobre l'evolució dels diversos significats del concepte de "moviment obrer" al llarg del segle XX a Espanya. Sense diferir substancialment de les característiques trobades en altres països europeus, a Espanya les organitzacions obreres trigaren a imposar el terme per damunt d'altres emprats anteriorment, com "qüestió social", "conflictes socials" o "sindicalisme". Ja als anys trenta, "moviment obrer" fou una de les expressions per a presentar les reunions i convocatòries sindicals anunciades a la premsa. Va ser amb l'escalf de les lluites obreres durant la dictadura franquista, però, quan el concepte arrelà en bona part de la societat espanyola amb un significat d'òrgan de la classe obrera, subjecte social organitzat que emprenia accions de masses, en particular Vagues. Als anys vuitanta el concepte començà a declinar, en paral·lel amb les noves definicions intel·lectuals sobre la pèrdua de protagonisme dels obrers en la política i els conflictes socials.